«GARRICK» i El Tricicle
4 de juny de 2011
Segona oferta de programació accessible adaptada per a persones cegues, amb audiodescripció, que el Teatre Poliorama programa aquesta temporada.
Es tracta de «Garrick», de la companyia El Tricicle.
Es dóna la circumstància que, enguany, El Tricicle celebra el 31è aniversari de la seva fundació, i per aquest motiu va obsequiar tots els assistents amb un resum de les seves realitzacions al llarg de la seva carrera.
GARRICK
L’abordatge d’una obra tan visual i el ritme frenètic que els actors imprimeixen a la seva gestualitat i posada en escena feia que m’envaís una mena de vertigen cada cop que em posava a treballar l’audiodescripció amb «Garrick». Però finalment vaig entreveure la manera com havia de transmetre el gag a l’espectador amb discapacitat visual. Les mostres de satisfacció que els assistents em van dedicar a la sortida de l’espectacle em van fer pensar que havia encertat el plantejament. Però no tot van ser «flors i violes». La majoria dels peròs manifestats eren inherents a la discapacitat, és a dir, relacionats amb la impossibilitat de fer comprendre gags. He de dir, a descàrrec de la meva possible manca d’habilitat descriptiva, que cap dels comentaris va ser de rebuig a la iniciativa, tant del teatre com meva, d’afrontar el repte, i el valor més cotitzat va ser la possibilitat d’anar a un espectacle acompanyat de la família i el amics per riure plegats. Que això sí que ho varen fer. A la sortida, boques com el programa de mà, ensenyant les dents blanques enmig d’un gran somriure. Una tarda molt divertida.
La sessió va començar amb la descripció de la mobilitat escènica, l’explicació general de la manera com se succeirien les escenes i, finalment, presentant cada un dels membres d’El Tricicle. La presentació va anar de la següent manera:
Presentació
Com el seu nom dona a entendre, El Tricicle està compost per tres elements, és a dir, tres persones.
En Joan Gràcia, en Carles Sans i en Paco Mir. O bé en Paco Mir, en Carles Sans i en Joan Gràcia, o bé… En fi, deixem-ho aquí.
Ja ha quedat clar que qualsevol de les combinacions possibles son El Tricicle.
Tot seguit els presentarem el qui és qui d’El Tricicle.
El tret general que podríem establir d’entrada és que els tres tenen aproximadament la mateixa alçada, al voltant del metre vuitanta. Cinc o deu centímetres amunt o avall.
Retrat de Joan Gràcia
Dels tres, és el que llueix una panxeta més evident.
El podríem anomenar el «rabassut» del grup.
L’òvul del seu rostre es compon de formes arrodonides i amables.
Una espessa mata de cabells blancs i llisos acaba en un serrell que emmarca un front ample.
Els ulls desperts i la mirada franca li donen aquell puntet de murri, que el fa entranyablement trapella, astut i sagaç, dels bons pallassos Augusts.
Sota el nas proporcionat, ample i rodó, una boca petita amb llavis fins.
El rostre es remata amb un petit bonyet a la barbeta.
Retrat de Carles Sans
Dels tres, és el que dona la imatge més seriosa.
O el que es pot entendre per seriosa.
La cara, molt expressiva, té les faccions quasi quadrades.
El cabell blanc ensenya unes tímides entrades en el poblat cuir cabellut.
El nas gran i ample està emmarcat per dos solcs ben profunds.
A cada banda de la boca, gran i proporcionada, l’acompanyen quan somriu –i ho fa sovint!– els «sotets de l’hermosura».
El cos prim i atlètic transmet agilitat i flexibilitat.
Retrat de Paco Mir
Dels tres és el més prim, o això aparenta.
Les seves faccions son estilitzades i anguloses.
La mirada, incisiva i franca.
El rostre és allargat com una ametlla, i la línia dels ulls i el nas esmolat hi dibuixen una «T» perfecta.
Sobre les orelles i envoltant el cap, un franja ample de cabell emmarca una gran clariana.
És, dels tres, el que posseeix menys cabell.
Llueix un cos prim i el·làstic.
Aquesta és la manera com vaig presentar els components d’aquesta companyia.
A partir d’aquí començava l’espectacle, el riure i la reflexió.
Llorenç Blasi
Audiodescriptor
Accessibilitat visual
